dimecres, 7 de juliol del 2010

Valors llindar per l'habitabilitat de la Terra



El proper diumenge se celebrarà el dia mundial de la població, que té el seu origen en l’onze de juliol de 1987, quan es va arribar per primer cop a la xifra de 5.000 milions d’habitants. Des d’aleshores, cada any crida l’atenció sobre un tema diferent relacionat amb la població; aquest 2010, la importància de disposar de dades demogràfiques fiables i desagregades.

Diu la Bíblia que Déu va demanar als homes que creixessin i es multipliquessin. Aleshores, és a dir, amb tota probabilitat fa uns 10.000 anys, en les primeres albors de la civilització, la Terra era un vast territori amb uns recursos que semblaven infinits. La Revolució Industrial i els avenços de la medicina i la sanitat pública, han canviat aquesta realitat i la població mundial ha passat dels 1.000 milions de persones l’any 1800 als 6.800 milions de l’actualitat. Aquest fet, per sí sol, ja suposa un impacte sobre la Terra considerable,  però si a més hi afegim que el consum mundial d’aliments i de combustibles fòssils com el carbó, el petroli o el gas natural, s’han multiplicat per quatre, tot plegat es magnifica. 

Som molts més i, als països desenvolupats, vivim en l’abundància. I això, en un planeta que, per més que l’estressem, té una capacitat finita de proveir-nos de recursos i de suportar els efectes de la contaminació, ha de tenir per força les seves conseqüències. Els mitjans de comunicació no paren d’advertir-nos-en. Fa uns anys, tota l’atenció es concentrava en la destrucció de la capa d’ozó; ara, sembla que s'ha desplaçat obsessivament cap a l’escalfament global. 

La veritat és que els efectes de l’acció de l’home sobre la Terra, importants i reals com la vida mateixa, són complexos i abasten també altres processos dels quals no sempre en som conscients. Sovint, però, tanta dispersió d’informació carregada d’aires apocalíptics provoca, com en el cas de l’actual crisi econòmica, incredulitat i desafecció. El futur és encara el regne absolut de la incertesa i, per més que ens parlin de dades verificables i d’evidències científiques, si les previsions ens són desfavorables o no ens agraden, tendim a menystenir-les. 

Un equip de científics europeus, australians i americans han decidit posar números a aquestes amenaces. Els primers resultats es poden trobar a la revista Nature (setembre de 2009) i més recentment (el passat juny) al Scientific American (Investigación y Ciencia en la seva versió espanyola). Per a obtenir-los l’equip del Dr. Foley ha tingut en compte diversos estudis físics i biològics, i han identifica fins a 9 processos o categories d’impacte ambiental que podrien afectar seriosament l’estat actual de la Terra i la seva habitabilitat per part de l’espècie humana: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació per nitrogen i fòsfor, la reducció de l’ozó estratosfèric, l’acidificació dels oceans, el consum d’aigua dolça, l’ús del sòl, la contaminació atmosfèrica per aerosols i la contaminació química a nivell mundial

A continuació ha establert uns valors llindar a partir dels quals la vida humana i la civilització correrien perill (excepte en el cas de la contaminació atmosfèrica per aerosols i la contaminació química a nivell mundial, que no han pogut estudiar amb profunditat). I, finalment, han determinat els seus valors actuals. Els resultats indiquen que tres d’aquestes categories ja han superat els seus límits permisibles (la pèrdua de la biodiversitat, el canvi climàtic i la contaminació per nitrogen) i que les restants s’hi estan encaminant. Només un conjunt d’actuacions valentes i coordinades a nivell mundial, com l’aturada de la deforestació, la reducció de l’actual dependència dels recursos fòssils o l’aplicació de menys fertilitzants, podrien aturar aquests processos que, ara per ara, semblen imparables.

L’estudi del Dr. Foley i els seus col·laboradors ha estat exempt de polèmica. Alguns científics divergeixen sobre la metodologia del càlcul dels valors llindar; altres sostenen que el sol fet d’establir uns límits podria ser interpretat com una tolerància vers una destrucció ambiental moderada. Els autors de la investigació, però, comprenen i accepten totes aquestes crítiques i afirmen que el concepte que proposen pot ajudar a crear una consciència col·lectiva sobre els límits ambientals de l’existència humana.

Tanmateix, els valors llindar té més precedent: el més conegut, l’empremta ecològica , que mesura la quantitat de terra biològicament productiva necessària per regenerar els recursos que una població consumeix. Com els valors llindar, l’empremta ecològica també ha rebut i rep les seves crítiques, però tot i així diverses institucions i empreses – sobretot, organitzacions no guvernamentals – l’apliquen amb una intenció similar a la de l’equip del Dr. Foley: conscienciar sobre la finitud dels recursos de la Terra i les conseqüències negatives que la seva sobreexplotació pot arribar a comportar. 

Malgrat que es tracti de temes ben diferents, no puc deixar de relacionar l’esforç d’aquesta conscienciació amb la dels diferents indicadors econòmics relacionats amb el deute, la despesa, el dèficit... que des de fa anys ens advertien infructuosament del que finalment ha succeït. Ho veiem a venir, però no hi vam fer res i no ha estat fins ara, en plena crisi, que hem comencem a canviar de pressa i corrents d’estratègia. La qüestió és si en el cas de la Terra, de moment la única que tenim, tindrem aquesta segona oportunitat.

Foto: Flickr (Arenamontanus)

diumenge, 27 de juny del 2010

El mercuri dels empastos: una antiga controvèrsia

Avui parlaré d’una de les controvèrsies mèdiques més antigues: la possible relació de causa-efecte entre el mercuri de les amalgames dentals i un ampli ventall de patalogies que poden afectar les persones que les porten, els dentistes que les col•loquen i la població en general. Primer de tot, heu de saber que malgrat que cada vegada s’utilitzen més materials alternatius, com les resines amb composites, els empastats d’amalgames dentals que contenen mercuri continuen essent els més presents a les boques dels catalans, els espanyols i els europeus en general. Per tant, si sou una mica hipocondríacs o hipocondríaques, us recomano llegir aquest apunt amb distància, amb sentit estricte de la realitat, amb prudència... en definitiva, amb tot allò que ajuda a no sentir-se malalt sense estar-ho.

Segons un informe encarregat per la Comissió Europea, les amalgames dentals convencionals es van començar a fer servir fa més de 150 anys i són el resultat de la mescla en una proporció d’1:1 de mercuri i d’un aliatge composat per plata (67-74%), estany (25-28%), coure (6%), zenc (2%) i, en alguns casos, mercuri (3%). Així doncs, tot i que no em siguem conscients, almenys el 50% dels empastos metàlics són fets de mercuri. La causa principal és que el mercuri és un dels pocs elements metàlics que és líquid a temperatura ambient. Això fa que pugui formar aliatges amb altres metalls, com la plata i l’estany, i que permeti obtenir una massa capaç de ser adaptada perfectament a la cavitat dentària, de solidificar-se en pocs minuts i d’endurir-se en unes hores.

Les propietats mecàniques d’aquest material en relació amb les obturacions dentals semblen estar fora de dubte. Funcionen! I nosaltres, els empastats, en podem donar fe. Són les petites quantitats de mercuri que poden passar a l’aire, a l’aigua o a la pròpia boca del portador des de que les amalgames són fabricades, col•locades, usades, i enterrades o incinerades quan han fet el seu servei, les que provoquen rebuig per part d’alguns científics, organitzacions i governs. I és que el mercuri i els seus compostos – i en això sí que no hi ha controvèrsia sinó unanimitat de la comunitat científica internacional – són altament tòxics, amb símptomes que inclouen la depressió, tremolors o la pèrdua de memòria.

El mercuri, també anomenat argent viu, es troba en jaciments i pot passar a l’aire i a l’aigua a través de diversos fenòmens naturals, com ara les erupcions volcàniques o l’erosió del sòl. Hi ha diverses formes de mercuri: el mercuri elemental, una forma volàtil del metall líquid; el mercuri estable en dos estats d’oxidació en els quals és capaç de constituir compostos inorgànics; i el mercuri que forma part d’una varietat de compostos orgànics, el més conegut dels quals és el metilmercuri. Existeix una connexió entre totes aquestes formes de mercuri: així, el mercuri elemental es pot convertir en formes inorgàniques solubles que són metilades en aigua per l’acció de microorganismes. En general, la toxicitat és més alta en els compostos de mercuri orgànic, seguit pel mercuri elemental i després per compostos de mercuri inorgànic.

El mercuri ha estat utilitzat per fabricar termòmetres, manòmetres o làmpades elèctriques de descàrrega. Això ha fet que les vies d’entrada del mercuri als medis aeri i aquàtic hagin augmentat i que aquest s’hagi introduït a la cadena alimentària, sobretot a través del metilmercuri concentrat als teixits de grans peixos deprededors com la tonyina. Així, podem afirmar que si no existissin les amalgames dentals amb mercuri, aquest es continuaria trobant present al nostre cos i al medi ambient. I aquí sorgeix una de les principals dificultats a l’hora de determinar si la quantitat de mercuri que s’evapora a les nostres boques o que passa a l’atmosfera quan morim i som incinerats pot constituir o no un perill per a la salut pública: discernir quin percentatge del mercuri que es detecta a la sang, a l’orina o als cabells prové de les amalgames dentals i quin és generat a partir d'altres fonts.

El nombre d’estudis i d’articles publicats sobre aquest tema és gran i no para de créixer. Sense anar més lluny, el 2008 la Comissió Europea va publicar dos estudis encarregats a experts indepedents que si bé no van trobar cap evidència, excepte en casos individuals excepcionals o d’alèrgia, de relació directa entre el mercuri dels empastos evaporat a la boca i diverses patologies, van adduir la manca de dades per no arribar a conclusions definitives sobre els seus efectes mediambientals . Tot i així, Suècia ha optat recentment per la seva prohibició, i a Espanya existeix una associació d’afectats, el president de la qual, el Sr. Servando Pérez, té reconeguda al nostre país la primera i única incapacitat permanent absoluta pels efectes del mercuri d’uns empastos dentals. La polèmica, doncs, ve de lluny i continua ben vigent.

Foto: Flickr (purplemattfish)

dissabte, 12 de juny del 2010

Groenlàndia: escalfament global i independència



El passat 3 de juny TV3 va emetre “Adéu Espanya”, un documental de producció pròpia que comparava Catalunya amb altres nacions sense estat  i plantejava diverses qüestions sobre la seva possible independència. Una d’aquestes nacions era Groenlàndia. Els habitants de Groenlàndia, com els de Catalunya, tenen un fort sentiment identitari i una cultura, una llengua i una tradició pròpies. Aquí, però, es podria dir que s’acaben totes les similituds, ja que les realitats socials, econòmiques i geogràfiques de Groenlàndia i Catalunya són ben diferents.

Una manera ben ràpida de visualitzar-ho és a través del Google Earth. Groenlàndia és una gran illa blanca situada al nord-oest d’Europa, amb el seu punt més septentrional a només 740 km del pol nord. Si acostem una mica el zoom, comprovarem que gairebé tota la seva extensa superfície de més de 2 milions de metres quadrats està coberta de gel. Tan sols algunes petites zones costaneres (en total, 410.000 km2) fan honor al nom amb què Eric el Roig l’anomenà durant el primer desembarcament dels víkings l’any 982: Gronland (terra verda). Si passem dels mapes a les dades i consultem les estadístiques publicades pel govern autònom de l’illa , aquestes diferències encara es fan més evidents. Groenlàndia té només 56.000 habitants i una temperatura mitjana a la capital, Nuuk, de -10,8ºC el mes de gener. Les condicions climatològiques de l’illa són, doncs, extremes, i ara per ara la injecció anual de 456 milions d’euros que rep per part de Dinamarca, a la qual pertany des del 1721, és imprescindible. Res a veure, doncs, amb Catalunya.

Tot i així, el novembre del 2008 els groenlandesos van votar majoritàriament en referèndum l’increment  substancial de les seves competències i van deixar oberta la possibilitat, prèvia aprovació del seu parlament i del de Dinamarca, de constituir-se en el futur en un estat independent. Per què?, us preguntareu, si econòmicament en sortirien perjudicats. La resposta no té res a veure amb la crisi financera de les hipoteques subprimes o la globalització, sinó amb la geografia, el clima i la natura. L’escalfament de Groenlàndia com a conseqüència de les emissions de gasos d’efecte hivernacle està succeint al doble de velocitat que a la major part de la Terra. Les dades obtingudes per satèl·lit indiquen que anualment es fonen 200 km3 de gel, un procés que al seu torn accelera encara més la fusió, ja que exposa la terra a les radiacions solars que abans eren reflectides per una superfície immaculadament blanca. S’estima que si tot el gel de Groenlàndia es fongués en els propers segles, el nivell del mar del planeta augmentaria més de 7 metres.

Aquestes repercussions tan importants a escala global, tenen també la seva contrapartida a escala local. Amb unes temperatures més càlides, la capacitat de les granges groenlandeses – actualment insuficient per abastir els habitants de l'illa – augmentaria. Més significatiu és el fet que l’explotació dels recursos minerals i del petroli que es troben a les aigües litorals, passaria a ser viable. Els experts creuen que hi ha tant petroli a Groenlàndia com al Mar del Nord. Per una nació que depèn endèmicament dels recursos externs,  això suposaria una veritable revolució. Però no tot són flors i violes, i  la veritat és que els efectes més immediats de l'augment de les temperatures són negatius per la que encara és la principal activitat econòmica de l’illa: la pesca. Ja ho veieu: els canvis en el clima tenen sovint més d'una cara.

La revista National Geographic ha publicat en el seu número del mes de juny un extens reportatge sobre els canvis que s’estan produïnt a Groenlàndia: des del punt de vista dels seus habitants, de la seva encara feble economia, i, sobretot, de les transformacions espectaculars del paisatge. Val la pena donar un bon cop d'ull a la impressionant galeria de fotos. D’entrada, Groenlàndia és només una gran taca blanca al mig de l’oceà. Gel, gel i més gel. Però una anàlisi més detallada a vista d’helicòpter mostra una gran diversitat de textures i colors. La fusió de les capes més superiors de gel deixa al descobert un altre gel de color blau: es tracta d’un gel més antic, tan comprimit que les bombolles d’aire (que refracten la llum i fan que el gel adquireixi el seu característic color blanc) han estat expulsades. També hi ha gel de color gris o negre: conté una substància anomenada crioconita, formada per sediments  procedents de combustions industrials i d'incendis naturals que han estat transportats pel vent des d’altres zones del planeta. Però aquí no s'acaba la diversitat del paisatge:  rius i llacs clivellen i jaspiegen la superfície de l’illa, i  hi dibuixen formes d’una gran bellesa. Alguns d’aquests llacs, per la pròpia dinàmica dels processos de fusió, desapareixen en pocs dies o, fins i tot, només en hores, fins arribar al substrat rocós, de l'illa, a una profunditat mitjana de 500 metres. En definitiva, tot i les seves possibles nefastes  (o, si més no, dubtoses) conseqüències, un espectacle únic que atrau l'interés de molts científics.
 



 Foto: Flickr (NASA Goddard's Scientific Visualization Studio)