Avui parlaré d’una de les controvèrsies mèdiques més antigues: la possible relació de causa-efecte entre el mercuri de les amalgames dentals i un ampli ventall de patalogies que poden afectar les persones que les porten, els dentistes que les col•loquen i la població en general. Primer de tot, heu de saber que malgrat que cada vegada s’utilitzen més materials alternatius, com les resines amb composites, els empastats d’amalgames dentals que contenen mercuri continuen essent els més presents a les boques dels catalans, els espanyols i els europeus en general. Per tant, si sou una mica hipocondríacs o hipocondríaques, us recomano llegir aquest apunt amb distància, amb sentit estricte de la realitat, amb prudència... en definitiva, amb tot allò que ajuda a no sentir-se malalt sense estar-ho.
Segons un informe encarregat per la Comissió Europea, les amalgames dentals convencionals es van començar a fer servir fa més de 150 anys i són el resultat de la mescla en una proporció d’1:1 de mercuri i d’un aliatge composat per plata (67-74%), estany (25-28%), coure (6%), zenc (2%) i, en alguns casos, mercuri (3%). Així doncs, tot i que no em siguem conscients, almenys el 50% dels empastos metàlics són fets de mercuri. La causa principal és que el mercuri és un dels pocs elements metàlics que és líquid a temperatura ambient. Això fa que pugui formar aliatges amb altres metalls, com la plata i l’estany, i que permeti obtenir una massa capaç de ser adaptada perfectament a la cavitat dentària, de solidificar-se en pocs minuts i d’endurir-se en unes hores.
Les propietats mecàniques d’aquest material en relació amb les obturacions dentals semblen estar fora de dubte. Funcionen! I nosaltres, els empastats, en podem donar fe. Són les petites quantitats de mercuri que poden passar a l’aire, a l’aigua o a la pròpia boca del portador des de que les amalgames són fabricades, col•locades, usades, i enterrades o incinerades quan han fet el seu servei, les que provoquen rebuig per part d’alguns científics, organitzacions i governs. I és que el mercuri i els seus compostos – i en això sí que no hi ha controvèrsia sinó unanimitat de la comunitat científica internacional – són altament tòxics, amb símptomes que inclouen la depressió, tremolors o la pèrdua de memòria.
El mercuri, també anomenat argent viu, es troba en jaciments i pot passar a l’aire i a l’aigua a través de diversos fenòmens naturals, com ara les erupcions volcàniques o l’erosió del sòl. Hi ha diverses formes de mercuri: el mercuri elemental, una forma volàtil del metall líquid; el mercuri estable en dos estats d’oxidació en els quals és capaç de constituir compostos inorgànics; i el mercuri que forma part d’una varietat de compostos orgànics, el més conegut dels quals és el metilmercuri. Existeix una connexió entre totes aquestes formes de mercuri: així, el mercuri elemental es pot convertir en formes inorgàniques solubles que són metilades en aigua per l’acció de microorganismes. En general, la toxicitat és més alta en els compostos de mercuri orgànic, seguit pel mercuri elemental i després per compostos de mercuri inorgànic.
El mercuri ha estat utilitzat per fabricar termòmetres, manòmetres o làmpades elèctriques de descàrrega. Això ha fet que les vies d’entrada del mercuri als medis aeri i aquàtic hagin augmentat i que aquest s’hagi introduït a la cadena alimentària, sobretot a través del metilmercuri concentrat als teixits de grans peixos deprededors com la tonyina. Així, podem afirmar que si no existissin les amalgames dentals amb mercuri, aquest es continuaria trobant present al nostre cos i al medi ambient. I aquí sorgeix una de les principals dificultats a l’hora de determinar si la quantitat de mercuri que s’evapora a les nostres boques o que passa a l’atmosfera quan morim i som incinerats pot constituir o no un perill per a la salut pública: discernir quin percentatge del mercuri que es detecta a la sang, a l’orina o als cabells prové de les amalgames dentals i quin és generat a partir d'altres fonts.
El nombre d’estudis i d’articles publicats sobre aquest tema és gran i no para de créixer. Sense anar més lluny, el 2008 la Comissió Europea va publicar dos estudis encarregats a experts indepedents que si bé no van trobar cap evidència, excepte en casos individuals excepcionals o d’alèrgia, de relació directa entre el mercuri dels empastos evaporat a la boca i diverses patologies, van adduir la manca de dades per no arribar a conclusions definitives sobre els seus efectes mediambientals . Tot i així, Suècia ha optat recentment per la seva prohibició, i a Espanya existeix una associació d’afectats, el president de la qual, el Sr. Servando Pérez, té reconeguda al nostre país la primera i única incapacitat permanent absoluta pels efectes del mercuri d’uns empastos dentals. La polèmica, doncs, ve de lluny i continua ben vigent.
Foto: Flickr (purplemattfish)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada